Apropar-se a l’obra d’un artista prolific que encara crea és una tasca difícil a menys que ens limitem a descriure l’essència i l’origen del seu fer art: és a dir, que descobreix diferents escenaris humans -espirituals, emocionals, culturals, simbòlics- modelant la matèria entre les seves mans. Amb les soles mans que veuen, Guido Dettoni ha creat en moltes obres formes tàctils icòniques que reflecteixen la consciència preverbal i els estats de l’ésser, combinant les cultures en què va estar immers amb el zeitgeist d’un ara compartit, de manera que el espectador/contenidor i l’artista/creador, tendeixen un pont entre l’experiència del toc de la mà i l’ull i el sorgir d’una consciència interior.

La vocació artística es manifesta en Guido Dettoni al parc del Castello Sforzesco de Milà, on jugava de nen amb fang als peus d’una font. Començava les seves aventures en un esperit de joc i alegria, modelant les formes amb el fang que apareixia i desapareixia a les seves mans mentre triava un nom per a cada nova aparició.
Aquest simple començament, prop de la casa de la seva infància a Milà, va ser recreat el dia en què les seves mans, modelant amb els ulls tancats, es varen aturar en una sola forma, per descobrir que contenia realitats que naixien en ell, apareixent com fotogrames d’una pel·lícula generats per diferents punts de vista. També es va adonar que la forma continguda a les mans, un cop ampliada, seria capaç de contenir el seu cos. Contenim allò que ens conté: el concepte metafísic esdevé realitat física.

Aquest acte de rebel·lió en la creació, donant forma a la matèria sense veure i sense una intenció predefinida, va ocórrer des del principi. Observant la seva mare, escultora, i les invencions empresarials del seu pare, va poder sentir l’art en ell que demanava expressar-se fora del còmode ambient de la família i de la seva tradició. Als quinze anys, Guido va deixar el col·legi jesuïta de Sant Carles Borromeo a Milà i es va mudar a Alemanya. Va començar a treballar en una fàbrica prop de Düsseldorf, continuant la pràctica de l’art, decidit a trobar inspiració i independència.

Des d’aquell primer viatge lluny de la casa paterna en 1961, Guido s’ha format en l’ús del llapis i el color per crear a partir de les experiències de l’ull, per després tornar a l’encant de la matèria modelada entre les seves mans. En el seu recorregut artístic i humà, un dia va tornar a veure amb els ulls tancats com en la seva infància, com si el temps s’hagués aturat. La mateixa falta d’intenció (o les seves intencions intuïtives) i el simple estat de ser es van convertir en un lloc de creació, una finestra a la consciència interior, a l’espiritualitat i a la memòria a través de l’argila modelada i la cera.

La inspiració de cada creació, manifestada amb el mitjà que millor expressava la seva visió artística, va portar a Guido a rebel·lar-se continuament contra els límits de la seva visió, el seu esperit i el seu art. En totes les seves obres, en dues o tres dimensions, que inclouen llenços, argila, cera o suports digitals, hi ha una infusió del seu continu sentit d’aventura inspirat per la consciència, els estats de l’ésser i allò que és diví. La seva obra desperta el nostre sentit de meravella, es torna instrument de la nostra espiritualitat convidant-nos a unir-nos a ell en el seu viatge de descobriment.

Eugene Miszcak 

President
Fundació NESHER 
Països Baixos / 2020