Vaig tenir molts tallers al llarg de la meva vida on guardar ceres, argiles, fustes, pigments, raspalls, olis, teles, fresadores, polidors i eines per acabats.
Tanmateix, després de molts anys de pràctica amb materials, formes i superfícies, els meus llocs de treball han estat aquells on es manifestaven les meves mans i la meva ment.
Les meves mans i la ment són el que porto amb mi, un potencial que es manifesta allà on pot: a la pedrera, a la fusteria, a la foneria, a la impressora i a la terra que modelo en excavar en ella, amb la matèria mal·leable entren les mans, a tots els llocs, en plena natura o arquitectura.
Els tallers que inevitablement es varen alternar al llarg de la meva vida han estat ports de pas. Els ports no es queden, ni els vaixells, sinó només les rutes i connexions que han generat.

Quan tenia catorze anys, un dia, a la classe de llengua llatina vàrem llegir la Paradoxa Stoicorum de Ciceró i en ella la història del filòsof grec Bias of Priene a qui pregunten per què no portava res amb ell en fugir de la destrucció de la seva ciutat natal, i ell va respondre: “omnia mea mecum porto” (porto totes les meves coses amb mi). Una revelació que ha marcat la meva vida!

Quan vaig començar a treballar en la dimensió digital el 1993, vaig descobrir com anar més enllà de la meva experiència analògica i des del 2000, amb la xarxa, només necessitava un terminal -ordinador- connectat a Internet per accedir a les meves obres, que des de la seva dimensió analògica, havien esdevingut digitals per tal de poder continuar treballant-hi: des de la mà, allò que és concret, fins a la ment, allò que és virtual.

Amb els tallers analògics que havia tingut, va passar, una mica, el mateix. De fet, sempre havien estat eteris, convertint-se en quelcom concret a tot arreu, segons el temps i la necessitat, on les meves mans i la meva ment volien manifestar-se i descobrir.
La forma i la imatge estan al servei d’un procés cognitiu i evolutiu, el taller és la persona.

Guido Dettoni della Grazia / 2020